Menu

"Dret a saber"

L’altre dia estava a una botiga de roba de Barcelona quan, de sobte, va entrar un atracador encaputxat. Després d’apuntar la dependenta amb una escopeta, es va emportar un total de 100 euros en efectiu. Va sortir corrents amb el botí però, en lloc de fugir, es va ficar a una cabina telefònica, es va treure la caputxa i va tornar a la botiga. Aquest cop no va robar, ni va amenaçar ningú sinó que es va gastar els 100 euros tot comprant uns pantalons. Va pagar i se’n va anar. No va trigar a aparèixer la policia, liderada pel subinspector Camacho. La venedora va denunciar un robatori de 100 euros. Però el subinspector la va acusar d’exagerar ja que no tenia en compte els 100 euros que havia ingressat amb la venda dels pantalons. Per convèncer la dependenta, el subinspector va treure un paper on va escriure en lletres grosses: “l’encaputxat ens roba?”. A continuació va dibuixar un gràfic en el què apareixien la venedora i l’atracador. Amb una fletxa vermella que anava de la venedora cap a l’atracador, apareixien els 100 euros que el lladre li havia robat al matí. I amb una fletxa verda en direcció contrària, hi apareixien els 100 euros que li havien tornat a través de la venda. En sumar les dues fletxes, que eren de la mateixa magnitud i anaven en direccions oposades, el subinspector va concloure que no hi havia hagut cap robatori: els diners de l’atracament havien estat compensats pels diners de la venda!, deia Camacho. Per tant, la resposta implícita a la pregunta del títol “l’encaputxat ens roba?” era NO.La pobra venedora no entenia res i deia:“Mire vostè, estimat subinspector, jo aquest matí tenia 100 euros en efectiu MÉS uns pantalons que valien 100 euros. És a dir, tenia 200 euros. Després de l’atracament, jo tenia només els pantalons i, per tant, m’havien robat 100 euros. I ara, després de la compra, han tornat els 100 euros però m’han desaparegut els pantalons que valien 100 euros. M’han robat i la magnitud del que m’han pres és exactament de 100 euros. És a dir, el robatori ha estat de 100 euros independentment de si m’ha comprat pantalons o no”!No fa falta dir que la dona tenia tota la raó del món. No s’ha de ser massa llest per veure que l’error del subinspector Camacho és que no tenia en compte el valor de les mercaderies que s’havia emportat l’atracador. És a dir, al seu gràfic no hi havia el valor dels pantalons amb una fletxa que anés des de la botiguera a l’atracador. Aquest és un error bàsic de comptabilitat nacional... el mateix error que comet el Partit Popular a la seva nova campanya anomenada “Dret a Saber”(*). Una campanya que, segons el PP, pretén desmentir algunes de les afirmacions que es llancen des del “nacionalisme català”. A la foto de la campanya apareix la presidenta del PPC amb un cartell titulat “Espanya ens roba?”(**) on s’hi veu un mapa d’Espanya separada de Catalunya (sic) i dues fletxes: la primera fletxa és de color vermell i va de Catalunya a Espanya. Representa el flux del dèficit fiscal (els diners nets que aporten els catalans a Espanya a través del fisc, a canvi de res -ni de les gràcies). El PP xifra aquest dèficit entre 750 i 16.500 milions d’euros(***). En direcció contrària apareix una fletxa verda que va d’Espanya a Catalunya i que representa els diners que arriben a Catalunya pel fet que els catalans venen a Espanya més del que compren. És el que es diu el superàvit comercial i el PP el xifra en 24.200 milions. La idea que intenta transmetre el PP és que els diners del saldo comercial compensen amb escreix els diners que van de Catalunya a Espanya a través del sistema fiscal. Igual que l’inspector Camacho. El problema d’aquest argument és que conté un flagrant error conceptual. El mateix error que cometia l’imaginari subinspector Camacho. Quan hi ha comerç lliure entre persones o empreses situades en diferents països es produeix un DOBLE moviment entre aquests dos països: d’una banda, el comprador paga diners al venedor. És a dir, hi ha un flux de diners que va del comprador al venedor. Com que Catalunya té un superàvit comercial, això vol dir que Catalunya ven més a España i, per tant, aquesta paga amb diners a Catalunya. Diu el PP que aquest flux és de 24.200 milions. Fins aquí tots d’acord. El problema per al PP és que aquest no és el final de la pel·lícula ja que, A CANVI D’AQUESTS DINERS es produeix un segon flux en direcció contrària de PRODUCTES que van, en aquest cas, de Catalunya a Espanya. Quin és el valor d’aquests productes? Naturalment, i ja que els espanyols compren voluntàriament i no són ximples, el valor dels productes que flueixen de Catalunya a Espanya és exactament igual que el dels diners que paguen per ells: 24.200 milions d’euros. És a dir, al gràfic del PP li falta una tercera fletxa (que podria ser blava) que va de Catalunya a Espanya que denoti el valor dels productes que els espanyols han comprat a Catalunya. La fletxa blava i la verda són EXACTAMENT de la mateixa magnitud. Una vegada incorporada la tercera fletxa blava al mapa del PP, ja podem fer els comptes de nou per calcular el saldo total de la relació entre Catalunya i Espanya: +24.200 milions d’euros pels diners que va d’Espanya a Catalunya a causa del comerç - 24.200 milions d’euros pel valor dels productes que van de Catalunya a Espanya -16.500 milions d’euros pel dèficit fiscal. Suma total: -16.500 milions. És a dir, el saldo comercial no altera en absolut la mida de la balança fiscal: tant si els Espanyols compren productes a Catalunya com si ho fan al Japó, el saldo fiscal entre catalunya i Espanya és de 16.500 milions. Per tant, incorporar la fletxa verda del superàvit comercial no aporta absolutament res i la campanya del PP és absolutament fal.laciosa i enganyosa. M’agradaria concloure amb una reflexió sobre el “dret a saber”: tot això que dic no és nou. De fet, ho ensenyem als nostres estudiants a la primera classe de macroeconomia a les escoles de batxillerat quan parlem de la comptabilitat nacional. A la balança de pagaments, per una banda hi ha la balança comercial o compte corrent (que representa el valor dels béns i serveis que es mouen, en aquest cas, entre Catalunya a España). Per una altra banda hi ha la balança de capitals i financera (que, més o menys, representa el valor dels diners que es mouen entre els dos països). No cal dir que, com que és una balança, la suma de les dues és exactament zero! I cap de les dues té res a veure amb la balança fiscal. Jo combrego el 100% amb el lema de la nova campanya del PP: tenim “dret a saber”. Ara bé, si l’objectiu d’un és saber, el què no ha de fer és embrancar-se en campanyes de propaganda política. El què ha de fer és anar a l’escola i preguntar. I que no es preocupi la gent del PP. Allà estarem els professors per ajudar-los.(*) Història adaptada d’un article meu de 1999! Fixeu-vos si fa temps que arrosseguem el tema!(**) Com que és el mateix PP qui parla de “robar” a l’hora de descriure la relació entre Catalunya i Espanya, l’exemple de l’atracament a la botiga és una analogia correcta per la qual ningú no s’ha de sentir insultat. L’exemple simplement agafa al peu de la lletra el que suggereix el títol del cartell del PP.(***) El 750 representa el saldo de la balança fiscal sense neutralitzar. Un altre error infantil del que ja he parlat en d’altres ocasions i del qual no vull parlar aquí per no desviar l’atenció del tema d’avui. (+)

Breakup of Countries: No Economic Disaster

The largest and some smaller political parties in Catalonia, one of the richest parts of Spain, want to have a referendum in that region on whether they should secede from the rest of Spain. This is despite the fact that during past several decades the central government of Spain has ceded considerable fiscal and other independence to Catalonia and other regional governments. Those supporting a breakup argue, among other things, that Catalonia is being heavily taxed to help support poorer and less hardworking regions of Spain. The opposition to a breakup both within and outside of Catalonia claims that secession would be illegal under the Spanish constitution, and that it would destroy Spain’s culture. Spain is not the only country that is experiencing pressure either to breakup, or to become much more decentralized politically. Major parties in Scotland want independence from the rest of the United Kingdom. As a result of this pressure, Scotland and other regions of the UK have received much more autonomy than they had in the past. The independence movement has quieted down in Quebec, but only after Canada established French on an equal footing with English, and after the province of Quebec received other special treatment from the rest of Canada.The Western and Russian-influenced part of the small country of Georgia is essentially independent in most respects from the rest of Georgia, while Georgia only became independent after the breakup of the Soviet Union into many independent countries. At the close of the nineteenth Taiwan, which had long been part of China, became a colony of Japan until World War II ended. Taiwan was returned to China at that time, but became an independent republic in 1949. China is pressing hard for Taiwan to once again become a province of China, probably with a large degree of autonomy. However, the great majority of Taiwanese prefer the status quo, in part because per capita incomes are so much higher in Taiwan than in Mainland China.Although emotions usually overflow on the subject of secession and forcible integration, I will not try to evaluate the significance of nationalistic feelings in a region or country. I will instead focus on the economic consequences of a country’s breakup into smaller and largely independent countries. Often stressed is that since larger countries have bigger domestic markets, companies in larger countries can utilize economies of scale in production. The movement toward free trade agreements and globalization during the past 60 years has enormously reduced the economic advantages of having a larger domestic market to sell goods ands services. Small countries can sell their goods to other countries, both large and small, almost as easily as large countries can sell in their own domestic markets. For example, during the past 30 years the small country of Chile has had the fastest growing economy of Latin America, larger than Brazil and Mexico, the two largest nations of this region. This would not have been possible without the access of Chilean companies to markets in other countries, both in South America and elsewhere. As a result, Chile now exports around 40% of its GDP, compared to a ratio of exports to GDP in the United States of about 13%.To many in Czechoslovakia, the economic future seemed dim when Czechoslovakia voluntarily split in 1993 into the Czech Republic and the Republic of Slovakia. Similarly, emotions were strong after a destructive war forced Yugoslavia to split into six separate countries. Yet these separate nations are generally doing at least as well economically as did Czechoslovakia and Yugoslavia.Small countries can do well with small domestic markets by taking advantage of a globalized economy by selling large fractions of its production to consumers and companies in other countries. That is why smaller countries usually export a considerably larger fraction of its production, and import a much bigger share of its consumption, than do larger countries. Size of country was much more important in the past when many countries had high tariffs, and transportation costs were much more important.Political interest groups tend to be less able in smaller countries in distorting political decision in their favor. This is partly because smaller countries are more homogeneous, so it is harder for one group to exploit another group since the groups are similar. In addition, since smaller nations have less monopoly power in world markets, it is less efficent for them to subsidize domestic companies in order to give these companies an advantage over imports. The greater profits to domestic companies from these subsidies come at the expense of much larger declines in consumer well being.The growth in the competitiveness of small countries on the global market is in good part responsible at a deeper level for the remarkable growth in the number of countries since 1950 from a little over 100 to almost 200 countries now. And the number of independent countries is still growing. Link to the article (becker-posner-blog.com) (+)

Suscribirse a este canal RSS
FaLang translation system by Faboba

LECTURAS RECOMENDADAS