Menu

"Dret a saber"

L’altre dia estava a una botiga de roba de Barcelona quan, de sobte, va entrar un atracador encaputxat. Després d’apuntar la dependenta amb una escopeta, es va emportar un total de 100 euros en efectiu. Va sortir corrents amb el botí però, en lloc de fugir, es va ficar a una cabina telefònica, es va treure la caputxa i va tornar a la botiga. Aquest cop no va robar, ni va amenaçar ningú sinó que es va gastar els 100 euros tot comprant uns pantalons. Va pagar i se’n va anar.

No va trigar a aparèixer la policia, liderada pel subinspector Camacho. La venedora va denunciar un robatori de 100 euros. Però el subinspector la va acusar d’exagerar ja que no tenia en compte els 100 euros que havia ingressat amb la venda dels pantalons. Per convèncer la dependenta, el subinspector va treure un paper on va escriure en lletres grosses: “l’encaputxat ens roba?”. A continuació va dibuixar un gràfic en el què apareixien la venedora i l’atracador. Amb una fletxa vermella que anava de la venedora cap a l’atracador, apareixien els 100 euros que el lladre li havia robat al matí. I amb una fletxa verda en direcció contrària, hi apareixien els 100 euros que li havien tornat a través de la venda. En sumar les dues fletxes, que eren de la mateixa magnitud i anaven en direccions oposades, el subinspector va concloure que no hi havia hagut cap robatori: els diners de l’atracament havien estat compensats pels diners de la venda!, deia Camacho. Per tant, la resposta implícita a la pregunta del títol “l’encaputxat ens roba?” era NO.

La pobra venedora no entenia res i deia:

“Mire vostè, estimat subinspector, jo aquest matí tenia 100 euros en efectiu MÉS uns pantalons que valien 100 euros. És a dir, tenia 200 euros. Després de l’atracament, jo tenia només els pantalons i, per tant, m’havien robat 100 euros. I ara, després de la compra, han tornat els 100 euros però m’han desaparegut els pantalons que valien 100 euros. M’han robat i la magnitud del que m’han pres és exactament de 100 euros. És a dir, el robatori ha estat de 100 euros independentment de si m’ha comprat pantalons o no”!

No fa falta dir que la dona tenia tota la raó del món. No s’ha de ser massa llest per veure que l’error del subinspector Camacho és que no tenia en compte el valor de les mercaderies que s’havia emportat l’atracador. És a dir, al seu gràfic no hi havia el valor dels pantalons amb una fletxa que anés des de la botiguera a l’atracador. Aquest és un error bàsic de comptabilitat nacional... el mateix error que comet el Partit Popular a la seva nova campanya anomenada “Dret a Saber”(*). Una campanya que, segons el PP, pretén desmentir algunes de les afirmacions que es llancen des del “nacionalisme català”.

A la foto de la campanya apareix la presidenta del PPC amb un cartell titulat “Espanya ens roba?”(**) on s’hi veu un mapa d’Espanya separada de Catalunya (sic) i dues fletxes: la primera fletxa és de color vermell i va de Catalunya a Espanya. Representa el flux del dèficit fiscal (els diners nets que aporten els catalans a Espanya a través del fisc, a canvi de res -ni de les gràcies). El PP xifra aquest dèficit entre 750 i 16.500 milions d’euros(***). En direcció contrària apareix una fletxa verda que va d’Espanya a Catalunya i que representa els diners que arriben a Catalunya pel fet que els catalans venen a Espanya més del que compren. És el que es diu el superàvit comercial i el PP el xifra en 24.200 milions. La idea que intenta transmetre el PP és que els diners del saldo comercial compensen amb escreix els diners que van de Catalunya a Espanya a través del sistema fiscal. Igual que l’inspector Camacho.

El problema d’aquest argument és que conté un flagrant error conceptual. El mateix error que cometia l’imaginari subinspector Camacho. Quan hi ha comerç lliure entre persones o empreses situades en diferents països es produeix un DOBLE moviment entre aquests dos països: d’una banda, el comprador paga diners al venedor. És a dir, hi ha un flux de diners que va del comprador al venedor. Com que Catalunya té un superàvit comercial, això vol dir que Catalunya ven més a España i, per tant, aquesta paga amb diners a Catalunya. Diu el PP que aquest flux és de 24.200 milions. Fins aquí tots d’acord.

El problema per al PP és que aquest no és el final de la pel·lícula ja que, A CANVI D’AQUESTS DINERS es produeix un segon flux en direcció contrària de PRODUCTES que van, en aquest cas, de Catalunya a Espanya. Quin és el valor d’aquests productes? Naturalment, i ja que els espanyols compren voluntàriament i no són ximples, el valor dels productes que flueixen de Catalunya a Espanya és exactament igual que el dels diners que paguen per ells: 24.200 milions d’euros. És a dir, al gràfic del PP li falta una tercera fletxa (que podria ser blava) que va de Catalunya a Espanya que denoti el valor dels productes que els espanyols han comprat a Catalunya. La fletxa blava i la verda són EXACTAMENT de la mateixa magnitud.



Una vegada incorporada la tercera fletxa blava al mapa del PP, ja podem fer els comptes de nou per calcular el saldo total de la relació entre Catalunya i Espanya: +24.200 milions d’euros pels diners que va d’Espanya a Catalunya a causa del comerç - 24.200 milions d’euros pel valor dels productes que van de Catalunya a Espanya -16.500 milions d’euros pel dèficit fiscal. Suma total: -16.500 milions. És a dir, el saldo comercial no altera en absolut la mida de la balança fiscal: tant si els Espanyols compren productes a Catalunya com si ho fan al Japó, el saldo fiscal entre catalunya i Espanya és de 16.500 milions. Per tant, incorporar la fletxa verda del superàvit comercial no aporta absolutament res i la campanya del PP és absolutament fal.laciosa i enganyosa.

M’agradaria concloure amb una reflexió sobre el “dret a saber”: tot això que dic no és nou. De fet, ho ensenyem als nostres estudiants a la primera classe de macroeconomia a les escoles de batxillerat quan parlem de la comptabilitat nacional. A la balança de pagaments, per una banda hi ha la balança comercial o compte corrent (que representa el valor dels béns i serveis que es mouen, en aquest cas, entre Catalunya a España). Per una altra banda hi ha la balança de capitals i financera (que, més o menys, representa el valor dels diners que es mouen entre els dos països). No cal dir que, com que és una balança, la suma de les dues és exactament zero! I cap de les dues té res a veure amb la balança fiscal.

Jo combrego el 100% amb el lema de la nova campanya del PP: tenim “dret a saber”. Ara bé, si l’objectiu d’un és saber, el què no ha de fer és embrancar-se en campanyes de propaganda política. El què ha de fer és anar a l’escola i preguntar. I que no es preocupi la gent del PP. Allà estarem els professors per ajudar-los.


(*) Història adaptada d’un article meu de 1999! Fixeu-vos si fa temps que arrosseguem el tema!
(**) Com que és el mateix PP qui parla de “robar” a l’hora de descriure la relació entre Catalunya i Espanya, l’exemple de l’atracament a la botiga és una analogia correcta per la qual ningú no s’ha de sentir insultat. L’exemple simplement agafa al peu de la lletra el que suggereix el títol del cartell del PP.
(***) El 750 representa el saldo de la balança fiscal sense neutralitzar. Un altre error infantil del que ja he parlat en d’altres ocasions i del qual no vull parlar aquí per no desviar l’atenció del tema d’avui.

Xavier Sala i Martín

Xavier Sala i Martín és el Catedràtic J and M Grossman de Desenvolupament Econòmic de la Universitat de Columbia a Nova York. Va obtenir el seu doctorat (PhD) a la Universitat de Harvard a Massachusetts el 1990. També ha donat classes a les universitats de Yale, Harvard i la UPF de Barcelona. És investigador associat del National Bureau of Economic Research als Estats Units i és l'assessor principal del Centre de Competitivitat Global del Fòrum Econòmic Mundial de Davos, Suïssa. La seva recerca es centra en el creixement i desenvolupament econòmic i la macroeconomia.
Lloc Web: www.salaimartin.com
Tornar al principi
FaLang translation system by Faboba

LECTURES RECOMANADES