Menu

El Dividend Fiscal de la Independència

Xavier Sala i Martin (1)
Columbia University, UPF i Col.lectiu Wilson
19 de Novembre de 2012

Introducció

El Col·lectiu Wilson ha penjat un comunicat conjunt titulat “El Dividend Fiscal de la Independència”. Un comunicat de 14 punts que explica quants diners creiem que Catalunya guanyaria des del punt de vista fiscal si els ciutadans decidissin votar a favor de la independència. El present article és la base sobre la que es fonamenta el comunicat del col.lectiu. A més, aquest article aclareix alguns conceptes que poden confondre als ciutadans i també contesta algunes de crítiques fetes per alguns analistes i opinadors contraris al dret a decidir.

L’encarregat de preparar aquest document sóc jo, Xavier Sala-i-Martin, perquè jo vaig formar part del grup d’experts que el conseller Castells va crear per a que calculéssim les balances fiscals de Catalunya entre el 2002 i el 2006. Per tant, les opinions d’aquest document són responsabilitat únicament meva i no pas de la resta de membres del Col.lectiu Wilson.

1) Què és el “dividend fiscal de la independència”?

Una hipotètica independència de Catalunya tindria un impacte fiscal important ja que els diners que actualment l’estat obté de Catalunya i mai no retorna a Catalunya, en cas de independència es quedarien a Catalunya. Aquests diners que guanyaria Catalunya els podríem anomenar el “dividend fiscal de la independència”.

La diferència entre els diners que el sector públic central obté a Catalunya i els diners que aquest retorna a Catalunya és el que anomenem el saldo de “la balança fiscal”. Aquests diners que paguen els catalans i que marxen a Espanya en l’actualitat, deixarien de marxar si Catalunya fos independent. El dividend fiscal de la independència, doncs, està relacionat amb la balança fiscal entre Catalunya i l’administració central de l’estat.

2) Què són les balances fiscals?

La balança fiscal entre Catalunya i administració central espanyola és la diferència entre els diners que aquesta obté a Catalunya i els diners que retorna a Catalunya en forma de despesa pública o transferències. Si el saldo de la balança fiscal és negatiu (és a dir, si l’administració central obté més recursos de Catalunya que no pas retorna) es diu que Catalunya manté un dèficit de la balança fiscal. En cas contrari es diu que hi ha un superàvit.

3) Té sentit calcular les balances fiscals si els impostos els paguen les persones?

Una de les crítiques més comunes al càlcul de les balances fiscals és que “els impostos els paguen les persones i no pas els territoris i, per tant, les balances fiscals no tenen cap sentit”. Aquesta afirmació té trampa: és cert que els impostos els paguen les persones, però les balances fiscals no analitzen els impostos sinó la diferència entre els diners que paguen els ciutadans d’un territori (Catalunya) i els recursos que reben a canvi. Una part d’aquesta despesa es fa directament a les persones (com les pensions o els subsidis d’atur) però una altra part de la despesa no es fa a les persones sinó als territoris. La carretera NII es construeix i es manté amb despesa pública de l’Estat feta a Catalunya. I es fa al territori i no pas a la casa particular de ningú i no hi ha un tros de carretera que sigui de cada ciutadà (i si hi és, que algú em digui quin és el meu tros de NII, que me l’emportaré a casa meva ja que jo visc a un carrer sense asfaltar!).

Per tant, la crítica de que “els impostos els paguen les persones i no els territoris” és equivocada i fal·laç.

4) Per a què serveixen les balances fiscals?

L’anàlisi de les balances fiscals té com a objectiu el veure com un estat redistribueix els diners dels impostos entre els ciutadans dels diferents territoris. Si l’Administració central espanyola, per exemple, obté 100 euros de Catalunya i només en retorna 60, direm que Catalunya surt perdent 40 euros per causa de les polítiques fiscals espanyoles. Ja hem dit que quan una regió surt perdent es diu que té un dèficit de la balança fiscal.

Els 40 euros que surten de Catalunya a través del sistema fiscal espanyol van a parar, lògicament, a d’altres territoris de l’Estat. Aquells que reben més que no pas aporten mantenen un superàvit de la balança fiscal. És a dir, la suma de les balances de totes les territoris d’un estat ha de ser zero ja que si un territori guanya diners de la redistribució, hi ha d’haver un altre territori que els perd perquè els diners no cauen del cel i han de venir d’algun lloc.

5) Què és la solidaritat interterritorial?

En un estat modern és normal que els impostos es paguin de forma progressiva (és a dir, els ciutadans més rics paguen uns impostos proporcionalment més elevats) i les despeses es facin més o menys de manera proporcional (tothom té el mateix dret a tenir carreteres públiques i, de fet, els territoris amb més activitat econòmica tenen més necessitats de tenir carreteres ja que tenen més camions). Això hauria de fer que, de manera natural, els territoris rics com Catalunya, Euskadi, Madrid o Balears aportessin al sistema fiscal més que no pas reben (és a dir, tinguessin dèficit de la balança fiscal) i Andalusia, Galícia o Extremadura, rebessin més que no pas aporten (és a dir, mantinguessin un superàvit de la balança fiscal). Aquesta redistribució de recursos que van de territoris rics cap els pobres és el que s’anomena “solidaritat interterritorial”. (2)

6) Quin paper juguen les balances fiscals en el debat sobre la independència?

Catalunya es troba enmig d’un intens debat sobre les conseqüències econòmiques de la independència. Un dels temes a debatre és la quantitat de diners addicionals que rebria Catalunya en cas d’independència.

Com que Catalunya, fins ara, forma part d’Espanya, està obligada a aportar els diners de la “solidaritat interterritorial” que marqui el govern espanyol. És a dir, manté un dèficit de la balança fiscal amb Espanya. Si Catalunya decidís marxar, lògicament, deixaria d’aportar aquests diners a Espanya que passarien a quedar-se a Catalunya. Per tant, si Catalunya passés a ser independent, el dèficit de la balança fiscal passaria a ser zero.

En conseqüència, si el dèficit de la balança fiscal si Catalunya forma part d’Espanya és, diguem-ne, de 16.000 M euros, deixar de formar part d’Espanya comportaria un guany monetari directe de 16.000 M euros. El dèficit de la balança fiscal, doncs, és una mesura dels diners que guanyaria Catalunya si s’independitzés. És una mesura del “dividend fiscal de la independència”.

7) Com es calculen les balances fiscals?

Lògicament, per a calcular les balances fiscals, cal estimar els diners que l’estat obté a Catalunya i els diners que l’estat retorna a Catalunya. Anem per parts.

a. Els impostos
Els impostos és el principal sistema que l’estat té d’obtenir diners dels catalans. Una part de les contribucions impositives les recapta l’Agència Tributària de Catalunya (impostos de Successions i Donacions, Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats, taxa de joc).

Una altra part, la més important, la que recapta l’Agència Estatal de l’Administració Tributària (IRPF, IVA, impost de societats, impostos especials, etc).
Una tercera part la recapta la Seguretat Social (cotitzacions de treballadors).

Amb l’actual sistema fiscal espanyol, l’Agencia Tributaria Estatal gestiona el 95% dels tributs generats a Catalunya.

D’acord amb el model de finançament, per exemple, una part dels tributs de l’IVA, IRPF i impostos especials van directament al finançament de la Generalitat encara que els recapti l’Agència Tributària Estatal. Com que se suposa que la Generalitat gasta tots aquests diners a Catalunya i en benefici dels catalans, aquests tributs no afecten el saldo de la balança fiscal (ja que afecten en la mateixa proporció els ingressos i les despeses a Catalunya) i, per tant, no cal incloure-les a l’anàlisi.

A la Columna A del Quadre 1 es mostra l’evolució dels tributs que l’administració central de l’estat obté a Catalunya entre 2006 i 2009 (Font: Conselleria d’Economia (2012)). Al 2009, per exemple, els diners obtinguts per l’Administració central a Catalunya en concepte d’impostos van sumar 46.195 d’euros.

b. Les Despeses
El segon pas a l’hora de calcular la balança fiscal és el càlcul dels diners que el govern central retorna a Catalunya. De seguida apareix una qüestió metodològica: Què volem dir quan diem “retorna a Catalunya”? La confusió sorgeix del fet que els diners poden “retornar” de manera diferent. Una manera seria que retornessin en “forma de diners”. És a dir, que els diners  es gastin a Catalunya, que generin negoci a Catalunya.

Una altra manera de retornar és en forma de serveis que “beneficien” els catalans. Per a la major part de despeses de l’estat, les despeses que beneficien als ciutadans de Catalunya es fan a Catalunya de manera que no hi ha confusió en el què vol dir “diners que retornen a Catalunya”. Per exemple, les pensions pagades als jubilats catalans son, alhora, despeses fetes a Catalunya i despeses que beneficien els catalans.

Però hi ha d’altres despeses, com els salaris dels funcionaris de Madrid, el manteniment de la casa Real o el Museo del Prado, que representen serveis que beneficien als Catalans (al menys els beneficien en la mesura que fan coses de profit) però que no representen diners que es gasten a Catalunya perquè es fan a la capital. A on s’assignen aquestes despeses? Doncs bé, si per “retornar a Catalunya” entenem que els diners es gastin a Catalunya, el salari dels ministres o la casa Real s’haurà d’assignar com a despesa feta a Madrid i no pas a Catalunya. Això tindria sentit fer-ho, per exemple, si ens interessa calcular l’impacte macroeconòmic de la redistribució interregional: es miri com es miri, el salari dels funcionaris del ministeri i de la casa Real es gasta a Madrid i no pas a Catalunya i, per tant, té efectes macroeconòmics positius sobre els restaurants, les botigues i l’activitat econòmica i llocs de treball de Madrid i no pas a Catalunya. Quan es fa d’aquesta manera es diu que la despesa s’assigna segons el mètode del flux monetari perquè el flux de diners va a Madrid i no pas a Catalunya.

Per contra, si per “retornar a Catalunya” entenem que els diners es gasten en serveis que “beneficien els catalans” encara que es gastin a Madrid, aleshores el salari dels funcionaris i de la casa Real s’ha d’assignar el salari de tota aquesta gent a tots els ciutadans que es beneficien de les seves activitats. El més sensat en aquest cas, seria dividir el salari del rei per igual entre tots els espanyols. Com que els catalans son el 16% de la població espanyola, si seguim aquest criteri, el 16% d’aquest tipus de despesa (com el salari del rei o dels funcionaris de l’estat) s’assignaria a Catalunya encara que es fessin a Madrid perquè “beneficien” els catalans. Si es calcula d’aquesta manera, es diu que la despesa es fa segons el mètode del benefici.

Val a dir que fer-ho d’una manera o una altra donarà lloc a una mesura de balança fiscal o una altra. És important assenyalar que no hi ha un mètode que sigui millor que l’altre ja que les dues metodologies mesuren coses diferents. El què és important és saber què es busca per saber quin mètode s’ha de fer servir. Si el que es busca és saber l’impacte macroeconòmic de la redistribució fiscal, el que cal fer és usar el mètode del flux monetari, punt i final. I si el que es vol és saber què és el que li pertocaria pagar a les regions que es beneficien d’un determinat sistema, s’ha d’emprar el mètode del benefici. Punt i final! No és que cadascú pot usar el mètode que més li convé en cada moment. I tampoc és que hi hagi tota una constel·lació de mètodes entre els que poder escollir. (3)

Com que el que estem fent és discutir les implicacions econòmiques de la independència, la pregunta que li fem al mètode de les balances fiscals és: quants diners extres anirien a parar a Catalunya si aquesta deixés de formar part d’Espanya? Fixeu-vos que, per aquesta pregunta, és irrellevant saber si els catalans ens beneficiem del salari del rei o del ministre d’educació (i per tant, si ens correspon pagar el 16% d’aquests salaris). I és irrellevant perquè si som independents no el pagarem el salari del rei, ens beneficiï o no!  El que sí que passarà si som independents és que els diners que ara paguen els contribuents catalans i es gasten a Madrid per pagar salaris de funcionaris de ministeris, Museo del Prado i Reis, de sobte, deixarien de marxar i es gastaran a Catalunya. Per tant, el mètode que hem de fer servir per analitzar les conseqüències monetàries de la independència és el mètode del flux monetari. Punt i final.

Els números de la despesa feta a Catalunya segons el mètode del flux monetari estan a la columna B del quadre 1. A l’any 2009, les despeses fetes a Catalunya van ser de 45.403 milions d’euros.

c. El dèficit del govern central
Alguns economistes han tingut la temptació d’acabar l’anàlisi aquí i simplement restar els ingressos la columna A del quadre de les despeses de la columna B per calcular el dèficit de la balança fiscal... però es deixarien un tercer element molt important, sobre tot des que ha començat la crisi: el dèficit del govern central.

Els economistes sabem, al menys des del 1820 que els dèficits públics son equivalents als impostos. (4) És el que anomenem el teorema d’equivalència ricardiana en honor a l’economista David Ricardo. Aquest teorema ens diu que si volem analitzar la redistribució interregional d’un estat, hem d’entendre que el dèficit del govern central no són diners que venen del cel sinó que venen de la butxaca dels ciutadans ja que, tard o d’hora, aquest dèficit s’haurà de retornar amb els impostos dels ciutadans.

Això vol dir que, abans de tenir els resultats definitius de les balances fiscals, hem d’imputar el dèficit del govern central als qui l’acabaran pagant: els contribuents. Fer això és el que s’anomena “neutralitzar el dèficit”.  Això de “neutralitzar” és un nom horrorós que dona lloc a confusions. Per culpa d’aquest nom tan poc il·lustratiu alguns economistes pensin que ignorar el dèficit (o no neutralitzar) és una opció metodològica. No ho és. Deixar les balances sense neutralitzar és un greu error metodològic que ens porta a conclusions sense sentit.

Al 2006 i 2007, l’administració central de l’estat espanyol va tenir un superàvit fiscal de 22.877 i 26.873 euros respectivament. De la mateixa manera que un dèficit del govern espanyol implica uns majors impostos per als ciutadans de tot l’estat (i això inclou els catalans), un superàvit és equivalent a uns impostos menors. Es per això que la columna C del Quadre 1 apareixen “pagaments d’impostos negatius” a l’any 2006 i 2007. El dèficit del govern central, però, es va disparar els anys 2008 (29.082 milions d’euros) i, sobre tot, el 2009 (81.113 milions). Això és equivalent a uns impostos de 5.625 i 15.617 milions d’euros per part dels catalans. El pagament total que fan els catalans és la suma dels pagaments d’impostos més el pagament per dèficit del govern central i la suma apareix a la columna D del quadre 1.

8) Es podria no neutralitzar les balances?

No tenir en compte el dèficit del govern central (és a dir, no neutralitzar les balances) NO és una opció metodològica. És a dir, no fer-ho és un error conceptual greu que dóna lloc a estimacions que no tenen cap sentit. Els catalans cada any contribuïm al finançament públic amb els impostos que paguem i amb la part proporcional que ens correspon del dèficit públic de l'Estat (que pagarem amb impostos futurs).

Per a veure per què no fer l’ajustament del dèficit del govern central comporta resultats sense sentit, deixeu-me posar un exemple. Imaginem que a Espanya, d’entrada, no hi hagués cap redistribució de cap tipus de manera que les balances de totes les regions fossin zero: ni dèficits ni superàvits. De sobte, el govern central decideix demanar prestat 1.016 euros i els gasta de la següent manera: 1 euro a cadascuna de les 16 comunitats excepte Andalusia que en rep 1.000. Si calculéssim les balances fiscals de totes les regions i ignoréssim el fet que el govern s’ha endeutat, ens sortiria que totes les regions surten guanyant 1 euro i que Andalusia en surt guanyant 1.000. Fixeu-vos que en aquest cas no estaríem pas calculant la redistribució entre regions perquè no n’hi hauria cap que aportés diners i totes i sortirien guanyant. És possible que un sistema fiscal faci una redistribució on ningú paga i tothom hi surt guanyant? La resposta es NO. Això és impossible.

El problema de l’exemple és, lògicament, que no hem tingut en compte el dèficit i que el dèficit és, en realitat, equivalent a impostos. Si tenim en compte que Catalunya paga (més o menys) el 20% dels impostos espanyols, tindríem que el saldo de la balança fiscal catalana en aquest exemple seria d’un dèficit del 20% de 1.000 és a dir, un dèficit de la balança fiscal per valor de 199 (200 menys un, ja que s’hauria de restar l’euro que el govern gasta a Catalunya). Si féssim el càlcul per a totes les comunitats, tindríem que totes mantenen un dèficit de la balança fiscal excepte Andalusia. I la suma de tots els dèficits i superàvits de la balança fiscal seria zero. Tal i com ha de ser!!

Això d’assignar el dèficit del govern central als contribuents, doncs, no és una opció metodològica que un investigador pot triar fer o no fer. Pensar que un pot NO assignar el dèficit als contribuents és equivalent a dir que el dèficit no s’ha de pagar. Això ho dic perquè darrerament han sortit analistes de diferents bandes. Per exemple, al recent estudi de la FAES (FAES (2012)), el professor Pascual Fernández (Universidad Rey Juan Carlos) diu: “la neutralización es un análisis absolutamente ficticio que, evidentemente, no tiene nada que ver con la realidad porque los flujos financieros que han financiado el déficit de la AGE de cada año se han aportado desde los mercados de capitales”. El professor Fernández s’equivoca ja que sembla pensar que el dèficit del govern central “lo pagan los mercados de capitales”... però no té en compte que “los mercados de capitales” no paguen sinó que fan préstecs que volen cobrar. I quan cobrin, l’estat anirà a buscar diners als contribuents. És a dir, digui el que digui el professor Fernández, qui paga el dèficit del govern son, en darrera instància, contribuents. ¡Sempre!

El Professor Fernández s’hagués adonat del seu error monumental si hagués mostrat les balances de totes les comunitats autònomes. Si ho hagués fet, hauria vist no només que la suma de totes les balances no era zero (com hauria de ser) sinó que a l’any 2009 quasi totes les comunitats tenien un superàvit (com a l’exemple fictici que acabo de posar!). Como pot ser? Doncs molt senzill: igual que en el cas de l’exemple, a l’any 2009 el govern d’Espanya mantenia el dèficit més gran de la seva història. Si un no té en compte que el dèficit s’ha de pagar, arriba a l’absurda conclusió que la redistribució inter-territorial a Espanya fa que tots hi surtin guanyant. Cosa que, clarament, no pot ser.

Que un professor que escriu per a la FAES (que al cap i a la fi, és una entitat folklòrica que té com a objectiu defensar les idees del Partit Popular), no vulgui entendre la necessitat d’incorporar el dèficit del govern central a les balances (és a dir, neutralitzar) és fàcil d’entendre. Una mica més preocupant és que el professor Antoni Zabalza (president d’ERCROS i catedràtic de València) o la professora Maite Vilalta (professora de la UB5) o l’economista portaveu del PSC, Rocio Martínez Sampere (una bona economista, tot sigui dit) cometin el mateix error.

Per exemple, Zabalza escriu en un article titulat “Malentendidos del Saldo Fiscal Catalán” (El País, 19 de Novembre 2012). Qui sembla que té un greu “malentendido” es el professor Zabalza quan diu que la balança fiscal “pura i dura” és la no neutralitzada. Això sembla indicar que el Sr Zabalza no pensa la balança s’hagi de neutralitzar i, per tant, deu considerar que el govern espanyol no ha de pagar els seus deutes. Una concepció ben curiosa i no perquè el Sr Zabalza va ser secretari d’estat d’hisenda amb el PSOE (i per tant hauria de saber que el govern espanyol ha de pagar els seus deutes) sinó perquè al 2010, el Sr Zabalza va escriure un capítol d’un llibre, en angès, (The Political Economy of Inter-Regional Fiscal Flows" (2010), editat per Bosch, Espasa i Solé) on a la pàgina 64 demostra amb una formulació matemàtica solemne la necessitat de neutralitzar les balances fiscals. Ja sabíem que els polítics socialistes tenen tendència a dir una cosa en català i una altra en castellà. Ara ja sabem que aquesta propensió es fa extensiva a l’anglès!

Deia Harry Truman que si no pots convèncer el rival, el millor que pots fer és confondre’l. I aquesta sembla que ha estat l’estratègia dels que no tenen massa interès a què se sàpiga la magnitud real de les transferències fiscals dins d’Espanya (i això inclou el PP i el PSOE). L’estratègia de la confusió ha consistit a fer veure que hi ha mil maneres de calcular les balances fiscals, que cadascuna dona resultats diferents i que cadascú agafa la que més li interessa. I com que hi ha mil estimacions, uns poden agafar-ne unes i els altres unes altres i així ningú no pot dir ben bé res segur. I un cop tothom està profundament desorientat, abandonem la discussió i deixem de parlar de dèficits fiscals.

La veritat, però, no és aquesta: per calcular el dividend fiscal que obtindria Catalunya en cas de ser independent (que és la pregunta que ens ocupa avui dia) només hi ha dues maneres de calcular la balança fiscal: la correcta i la incorrecta. I la correcta consisteix en la balança del flux monetari i inclou la idea de que el dèficit del govern central el pagaran els contribuents. La resta són intents de desviar l’atenció cap a debats irrellevants.

9) Quines són les estimacions de la Balança Fiscal Catalana?

La Columna E del quadre 1 mostra la diferència entre el què l’estat obté de Catalunya (Columna D) i el que l’estat retorna a Catalunya (Columba B). El saldo o diferència entre aquestes dues magnituds és el dèficit de la balança fiscal. Entre el 2006 i el 2009 (Estimacions fetes per Conselleria d’Economia (2012)), aquest saldo ha estat deficitària cada any i la magnitud del dèficit ha fluctuat entre 14,493 i 17.200 milions d’euros. La mitja dels quatre anys ha estat de 16.000 milions.

Per posar en perspectiva aquestes magnituds podem dir que aquest dèficit de la balança fiscal representa el 29,4% dels impostos que paguen els catalans. És a dir, prop d’un de cada tres euros pagats pels ciutadans de Catalunya van cap a Madrid i no tornen mai més. Això representa el 8,2% del PIB. És a dir, el 8,2% del que guanyen, de mitja, els catalans, es perd en concepte de redistribució. Expressat d’una altra manera: cada ciutadà català perd uns 2,281 euros CADA ANY pel fet de tenir un sistema fiscal amb Espanya.

Pel període 2002-2009 (amb les dades de les balances fiscals de la Generalitat), Catalunya ha aportat el 19,55% dels ingressos de l'administració central i la seguretat social, i ha rebut el 13,5% de la despesa que fan administració central i seguretat social. Si excloem la seguretat social, Catalunya ha aportat el 19,7% dels ingressos de l'administració central i ha rebut el 10,31% de la despesa que aquesta mateixa administració. Aquesta segona dada transformada en taxa de retorn ens diu que, excloent les cotitzacions socials, per cada euro pagat en impostos han retornat a Catalunya només 52 cèntims, i 48 s'han quedat a Espanya. (6)

Des de 1986 fins el 2009 (estimacions fetes per Castells i altres (2000), Grup de Treball (2005) i Grup de Treball (2008) i Conselleria d’Economia (2012)), el dèficit de la balança fiscal acumulat ha estat de prop de 300.000 milions d’euros. És a dir, si Catalunya hagués estat independent des de 1986, un total de 300.000 milions d’euros dels impostos pagats pels Catalans (43.000 euros per persona) i que han marxat cap a Espanya, s’haguessin quedat a Catalunya.

Per a tenir una idea de la magnitud d’aquests 300.000 milions euros, recordeu que el deute que té ara mateix la Generalitat de Catalunya, aquest deute que obliga a fer retallades i que fa que el bo català sigui bo escombraria perquè la Generalitat no el pot retornar és de 43.954 milions d’euros (8 vegades menys del dèficit de la balança fiscal acumulat des de 1986!)

10) Per què es produeix aquest dèficit fiscal?

El dèficit de la balança fiscal no es produeix perquè els Catalans paguin uns tipus impositius més alts. Els tipus impositius a Catalunya i Espanya són més o menys iguals (tot i que el tram autonòmic català del IRPF és una mica superior). És cert que, en ser una mica més rics, els catalans paguen uns impostos una mica més alts... però això és ben normal. Per tant, el problema de la relació fiscal entre Catalunya i Espanya no són els impostos.

El problema, doncs, són les despeses que l’estat fa a Catalunya. Comencem amb la Seguretat Social.  Si calculem les contribucions dels treballadors Catalans a la Seguretat Social i els pagaments de la Seguretat Social als catalans aturats, pensionistes i que estan de baixa temporal o de maternitat, el saldo ha estat històricament negatiu per a Catalunya: els catalans han pagat més que no pas han rebut de la seguretat social. Al quadre 2 veiem quina ha estat la diferència entre les aportacions i les retribucions de la seguretat social a Catalunya (Columna 1) a la resta de Comunitats Autònomes (Columna 2, anomenada Espanya Sense Catalunya) i al conjunt d’Espanya. Veiem per exemple, que al 2010 Catalunya va treure de la seguretat social més que no vas aportar. Però també veiem que els diners no van venir de la resta d’Espanya sinó que van venir dels creditors ja que la Seguretat Social en el seu conjunt va tenir un dèficit de 28.459 milions. D’aquests, 26.317 provenen del dèficit de la resta d’Espanya i només 2.142 del dèficit de Catalunya. Si sumem els dèficits i superàvits dels catalans amb la seguretat social obtenim un superàvit de 24.774 milions d’euros.

El segon causant del dèficit de la balança fiscal catalana és el model de finançament de la Generalitat dins del marc espanyol actual.

Amb dades liquidades pel 2010 i publicades pel Ministeri d’Hisenda, Catalunya genera impostos 19% per sobre de la mitjana de les CA (és la 3a CA en el rànquing) però rep 1% per sota de la mitjana (és la 10a CA en el rànquing).  Si tenim en compte, les diferències de preus entre territoris, Catalunya disposa de recursos 9% per sota de la mitja i es situa en la 14a posició.

El tercer causant és la magnitud de les inversions públiques que el govern central fa a Catalunya: són molt inferiors al què correspondria.

Catalunya, més o menys, té el 18,6% del PIB espanyol i té el 16% dels ciutadans. Com que els catalans són relativament més rics, és normal que els seus impostos siguin més del 20% dels impostos recaptats a Espanya (al cap i a la fi, els impostos són progressius) però un esperaria que les inversions fetes a Catalunya fossin entre el 16% y el 18,6% del total (al cap i a la fi, tots hauríem de tenir carreteres públiques similars i fins i tot podria ser raonable que allà on hi ha més activitat econòmica -més camions- facin falta més infraestructures -més carreteres). Però les inversions de l’Estat a Catalunya no han estat del 18,6% del total de les inversions fetes per l’estat Espanyol, un percentatge que correspondria a la proporció del PIB català. Ni tan sols han estat del 16% que correspondria al percentatge de població. De fet ni tan sols han estat del 15%, ni del 14%, ni del 12%, ni del 10%. Les inversions públiques a Catalunya són el 8% del total: menys de la meitat del que seria racional esperar!

És cert que per l’any 2011, el govern central va pressupostar una inversió a Catalunya que representava el 15,2% del total. Però una cosa és pressupostar una inversió i una altra cosa ben diferent és realitzar la despesa. I és que la major part de les inversions que el govern central pressuposta a Catalunya mai no es porten a terme. De fet, a l’any 2011, només es van acabar executant el 35,5% del que estava previst (Font: IGAE).

Sí! Ja sé que l’any 2011 era un any de crisi i que, en principi, el Govern central de Madrid va haver de fer retallades i no es va poder gastar tot el que estava previst. Això és cert... però sembla que les retallades van caure de manera desproporcionada sobre Catalunya. És a dir, es podrien haver reduït les inversions a tot arreu per igual, cosa que hagués deixat el percentatge del total realitzat a Catalunya igual. Però no. El percentatge del total a Catalunya va caure del 15,2% pressupostat al 8% executat. A Madrid, en canvi, es va acabar invertint no menys sinó un 11% més del que estava pressupostat de manera que a Madrid s’havia pressupostat un 10,6% el total i la inversió a Madrid va acabar sent el 16,4% del total. És a dir a Madrid es van executar  el 111,7% de les inversions previstes. A la resta d’Espanya, el percentatge de les inversions pressupostades que finalment es van portar a terme va ser del 62,4%, un percentatge que quasi doble el de Catalunya.

Per veure les conseqüències nefastes que ha tingut per a Catalunya el formar part d’un sistema fiscal com l’espanyol, podem analitzar el estoc de capital públic que hi ha a cadascuna de les comunitats d’Espanya. Un estudi realitzat a l’Instituto Valenciano de Investigaciones Econòmicas i dirigit pel professor Pérez (“Las Diferencias regionales del sector público español”) mostra la quantitat d'infraestructures públiques com a proporció del PIB i que reproduïm al següent quadre.

Al 1980 a Catalunya les infraestructures públiques representaven el 33% del PIB: la segona comunitat autònoma amb menys capital públic de tot l’estat. L’estoc de capital públic va pujar fins al 52,6% del PIB Català. Però les altres comunitats van pujar una mica més de manera que Catalunya, al 2008, era la comunitat autònoma que menys capital públic tenia de tota Espanya!

Qualsevol ciutadà que hagi intentat anar a França per la Nacional II (que és la carretera pública que l’estat posa a Catalunya per a que les nostres empreses puguin comerciar amb els nostres socis europeus: l’AP7 és privada!) sap la sistemàtica manca d’inversió a Catalunya ens ofega econòmicament.

Doncs bé, a més de l’impacte directe que el dividend fiscal tindrà sobre la demanda de béns i serveis catalans, la millora de la inversió pública tendirà a millorar els nombrosos colls d’ampolla que ara ofeguen l’economia catalana.

Resumint, el problema que ha tingut Catalunya dins d’Espanya és que l’Estat no ha invertit el que seria raonable. De fet, per a solucionar aquest problema, les autoritats catalanes van posar la disposició addicional tercera de l’Estatut que deia que, durant el període de 7 anys (2007-2013) que seguia a l’aprovació de l’Estatut la inversió de l’Estat havia de ser proporcional al pes del PIB català en relació al del conjunt d’Espanya. És a dir, Espanya havia de fer el 18,6% de les seves inversions a Catalunya. Un cop aprovat l’Estatut, el govern va intentar fer trampes tot jugant amb la paraula inversió i el Tribunal Constitucional va dir que la disposició addicional no era d’obligat compliment. Si a això li sumem la deslleialtat constant dels successius governs centrals tenim que, com ja he explicat, al 2011 les inversions a Catalunya van ser només del 8% del total. I els pressupostos del 2012 diuen que només invertiran l‘11,1% a Catalunya (del qual està per veure quina part portaran a terme) i els pressupostos del 2013 mantenen l’11,9% mentre, això sí, es manté la construcció de l’AVE a Galícia. Tot molt i molt per sota del 18,6% que deia la malaurada disposició addicional 3a.

11) És massa gran el dèficit de la balança fiscal català?

Una pregunta que sovint es fan els analistes és si el fet que el 30% dels impostos que paguen els catalans o el 8% del PIB que generen els catalans, marxin de Catalunya en concepte de “solidaritat” és raonable.

Ja hem dit abans que, el fet que el sistema fiscal sigui i hagi de ser progressiu vol dir que un cert grau de dèficit és raonable. Però la pregunta no és si un cert grau de dèficit és o no raonable sinó si un dèficit del 8% del PIB (o 30% dels impostos) és o no raonable.

El concepte de “solidaritat” és poc precís alhora de decidir quants diners han d’aportar de més les regions riques a les regions pobres: repartir el 2% dels impostos que paguen els ciutadans de Catalunya entre les altres regions d’Espanya és solidari. I repartir-ne el 100% també, però resultaria abusiu. On està la frontera entre un dèficit raonable i un dèficit abusiu? Fixeu-vos que com que no se sap on és la frontera, no se sap si la desaparició del 30% dels impostos catalans sobrepassa la frontera de la raonabilitat. Per tant, fixeu-vos que el concepte de solidaritat no ens ajuda a decidir quan l’ajuda a les regions més pobres deixa de ser raonable i passa a ser abusiva. I això dona una arbitrarietat al govern que decideix on gastar els diners de tots.

Com que el concepte de solidaritat no ajuda a aclarir conceptes, alguns analistes han intentar fer una comparativa internacional. En un dels capítols del document de la FAES, l’economista del CSIC Àngel De la Fuente (“¿CISNE NEGRO O POLLO DEL MONTÓN? El déficit fiscal catalán en perspectiva” a FAES (2012)) argumenta que el dèficit de la balança fiscal catalana és d’allò més normal. Per a demostrar-ho, De la Fuente compara les dades amb la dels estats que tenen més dèficit als Estats Units. D’entrada ja resulta curiós que per trobar exemples de dèficits de mida similar al català no vagi a Europa la qual cosa ja demostra que a Europa no ha trobat cap exemple raonable. Però vaja, acompanyem a l’Angel De la Fuente als Estats Units i comparem el dèficit de la balança catalana amb la dels estats més perjudicats dels Estats Units. La comparativa es fa al següent quadre (copiat en fotografia del quadre 1 de l’article de De La Fuente).

A la columna titulada “déficit observado”, De La Fuente compara el dèficit fiscal català de l’any 2009 (que és del 8,5% del PIB) amb el de Nova York (-3.5%)  Nova Jersey (-7,5%) i Connecticut (-6,0%). Els dèficits de totes aquestes regions són comparables en el sentit que es calculen utilitzant la metodologia del flux monetari, tant les catalanes com les americanes. La comparativa és clara: els dèficits dels tres estats nord-americans són inferiors al dèficit de Catalunya!

Com que al Sr De La Fuente sembla que no li agrada aquest resultat, fa una contorsió metodològica que consisteix a dir: en relació al PIB el govern central nord-americà és més petit que l’espanyol. Si el govern americà fos igual de gros, aleshores el dèficit de les balances fiscals dels tres estats analitzats gairebé es doblarien i, així, a través de la prestidigitació estadística augmentem els dèficits americans en un 70% així dèficit de Nova York passa de 3,5% a 6%, el de New Jersey passa de 7,5% al 11,7% i el de Connecticut passa de 6% a 11,8%. Alehoop! Ara ja podem dir que el dèficit català està per sota i és “raonable” (o “pollo del montón”, usant l’expressió que usa ell).

Si De La Fuente fos sincer, no hauria de dir que el dèficit català “ÉS COMPARABLE” als dèficits que tenen els estats nord-americans perquè, com hem vist, no ho és. El que hauria de dir si vol ser sincer és que “SERIA COMPARABLE SI la mida de l’estat nord-americà fos un 40% més gran i el dèficit de la balança fiscal dels estats americans augmentés proporcionalment”. El dèficit català, com el Cigne Negre (“cisne negro” que diu ell al títol del seu article) és una bèstia estranya que no es troba a massa llocs del món. De la Fuente diu que ha trobat una pila s’hi assemblen i per tant, no és cap cigne sinó un vulgar pollastre. Però per a fer que s’hi assemblin, ha hagut d’inflar els pollastres amb esteroides. El problema, don Angel, és que un pollo inflat a esteroides no és un Cigne Negre i elegant sinó... és un vulgar pollastre inflat a esteroides. I si un no infla artificialment els dèficits de New York, New Jersey i Connecticut amb esteroides tal i com fa De La Fuente, un arriba a la conclusió de que el dèficit català sobresurt, com el Cigne Negre, per sobre de tots els pollastres.

12) Què ens diuen les balances sobre la possible independència de Catalunya?

El debat sobre si el dèficit català és anormalment gros o no és un debat interessant... però irrellevant a l’hora de calcular el dividend fiscal de la independència. El debat avui no és gros o no comparat amb un hipotètic “dèficit raonable” o “mundialment accepta”. El debat avui és si el dèficit de la balança fiscal catalana és molt gran o no... comparat amb zero!!! Perquè si Catalunya fos independent el seu dèficit amb l’administració central espanyola passaria a ser zero.

Per tant, els guanys monetaris que Catalunya obtindria en cas de ser independents serien els del dèficit de la balança fiscal calculada pel flux monetari: uns 16.000 milions CADA ANY! El dividend fiscal, doncs, seria de 16.000 milions d’euros anuals!

Vull tornar a insistir que per a parlar de dividend fiscal cal usar la balança calculada pel mètode monetari i no pas la balança del mètode del benefici. Aquesta darrera, recordem-ho, ens diu quines son les despeses que es fan a Madrid ens pertoca pagar als Catalans. Des del punt de vista de l’anàlisi de la independència el què volem saber és els diners que ara  se’n van a Madrid però que, en cas d’independència deixarien de marxar. Si quan formàvem part d’Espanya ens pertocava pagar la part proporcional del salari del rei pot ser una pregunta interessant des del punt de vista ètic, polític o fins i tot folklòric, però és una qüestió irrellevant quan ens pregunten la mida del dividend fiscal de la independència. (7)
Per tant, la xifra correcta que cal analitzar és la del flux monetari i, per tant, la resposta és: si Catalunya fos independent, els 16.000 milions que, més o menys, marxen cada any cap a Espanya, deixarien de marxar i, per tant, els guanys fiscals per a Catalunya serien de 16.000 milions cada any. Aquesta és la magnitud del Dividend Fiscal.

13) I els costos de les estructures d’estat?

A partir d’aquí, hi ha hagut analistes (com Angel de La Fuente i José Vicente Rodríguez Mora, Las Cuentas de la Lechera, El País, 2 Setembre, 2012) que diuen que els guanys per a Catalunya no serien aquests perquè s’haurien de descomptar els costos de tenir un estat que ara encara no tenim i aquests costos s’haurien de deduir alhora de calcular el dividend fiscal. De la Fuente calcula que aquests costos serien d’uns 3.000 milions.

És cert que l’Estat propi comportaria uns costos addicionals: caldria pagar despeses de la part del sistema judicial que ara és a Madrid, s’hauria de pagar la part no traspassada de la seguretat ciutadana i serveis penitenciaris, beques i ajudes a estudiants, infraestructures, recerca i desenvolupament, l’administració tributària, defensa, política exterior, i la gestió de la seguretat social. Tot això serien efectivament, costos addicionals per a la generalitat de Catalunya... però fixeu-vos que des del punt de vista de país, tots aquests diners es quedarien a Catalunya en lloc de marxar a Espanya com passa ara ja que tots aquests jutges, policies, investigadors, estudiants, inspectors d’hisenda addicionals estarien a Catalunya i, per tant, gastarien els seus salaris en botigues i restaurants catalans, cosa que beneficiaria a empreses i treballadors catalans i no pas madrilenys com fins ara (8).

Dit d’una altra manera, De La Fuente i Rodríguez cometen un greu error d’interpretació econòmica en confondre la Generalitat amb Catalunya. Les despeses addicionals farien que els ingressos nets addicionals de la Generalitat no fossin els 16.000 milions del Dividend Fiscal. Però des del punt de vista de Catalunya el dividend fiscal seria la totalitat dels 16.000 milions d’euros ja que la totalitat dels diners (potser amb l’excepció del què es gastessin els ambaixadors fora de Catalunya) es quedaria al país!

14) Quin seria l’impacte sobre les finances de la Generalitat?

Ja hem explicat que l’eliminació del dèficit fiscal faria que el dividend pel país fos d’uns 16.000 milions. L’impacte sobre els comptes de la Generalitat seria, tanmateix, una mica inferior ja que, com hem explicat abans, l’estat propi comportaria unes despeses addicionals.

Quan serien aquestes despeses? Les professores Núria Bosch i Marta Espasa han calculat que l’impacte net per a la Generalitat seria d’uns 13.000 milions addicionals, més o menys, cada any. Aquesta perspectiva de millora de les finances de la Generalitat seria immediatament constatada per les agències de ràting. Aquestes agències saben que, mentre Catalunya formi part d’Espanya, haurà de seguir pagant les gegantines quotes de solidaritat i, per tant, la Generalitat romandrà financerament ofegada. Les mateixes agències veurien que, si Catalunya fos independent, la Generalitat tindria uns ingressos addicionals nets d’uns 13.000 milions d’euros anuals. Per tant, veurien que el deute de la Generalitat, de sobte, seria molt més sostenible i, per tant, el seu ràting milloraria i l’accés als mercats de crèdits tornaria a ser possible.

15) Quin seria l’impacte sobre l’economia?

D’entrada, i com acabem d’assenyalar, la implicació immediata seria que la totalitat dels 16.000 milions d’euros que paguen els catalans i que fins ara desapareixen a les profunditats dels pous de redistribució espanyols es gastarien a Catalunya. Les empreses i restaurants que rebrien aquestes despeses addicionals contractarien treballadors addicionals i, per tant, aquesta despesa tindria efectes multiplicadors a l’economia per la qual cosa seria d’esperar que l’impacte macroeconòmic superior als 16.000 milions.

El fet que la generalitat tingués més diners en cas d’independència no voldria dir, necessàriament, que aquests diners s’utilitzarien intel·ligentment. Tots coneixem les barrabassades que alguns han fet des de la Generalitat (des d’aeroports sense avions fins a estacions de metro sense trens o conselleries dissenyades a l’estil Feng Shui).

Per tant, l’impacte econòmic que el dividend fiscal acabi tenint sobre l’economia catalana dependrà molt de com la Generalitat gestioni la part els diners que li correspondran. Serà molt important que els gasti de manera i en benefici de la prosperitat econòmica dels catalans. Ja hem dit que unes millors infraestructures permetrien augmentar la taxa de creixement a mig i llarg termini. Uns impostos més baixos atraurien la inversió estrangera i ajudaria a captar i retenir talent. Un deute més reduït portaria a una millora dels ratings i una disminució de la prima de risc, i per tant, de la despesa que es malversa en interessos. Finalment, els recursos addicionals també possibilitarien una despesa social pròpia d’un estat modern. Tots aquests factors es reforçarien mútuament, creant un cercle virtuós. Això contrasta amb el cercle viciós que comporta el manteniment de la situació actual : més deute, més interessos, menys despesa social i més impostos. En una paraula: el declivi econòmic del nostre país.

Resumint, l’impacte realment important del dividend fiscal de la independència no serà tant l’efecte macroeconòmic immediat resultant de gastar 16.000 milions d’euros addicionals a Catalunya. L’impacte realment important serà l’efecte que el dividend tindrà sobre la taxa de creixement econòmic a mitjà i llarg termini. I aquesta taxa dependrà molt de què la Generalitat gestioni correctament la part que li correspondrà d’aquest dividend fiscal.

16) I finalment, quin seria l’impacte fiscal sobre Espanya?

L’altra cara de la moneda del dividend fiscal és Espanya. Ja hem dit que les balances fiscals entre les diferents regions han de sumar zero. Per tant, els 16.000 milions que deixarà de contribuir a l’administració central d’Espanya son 16.000 milions que Espanya perdrà. I amb 16.000 milions menys, el govern espanyol podria tenir seriosos problemes de finançament.

17) Conclusió

Si els ciutadans de Catalunya voten a favor de la independència, el país obtindrà un dividend fiscal de 16.000 milions d’euros anuals. És cert que una part d’aquest dividend s’haurà de gastar en estructures d’estat que costaran uns 3.000 milions nets. Però cal recordar que aquestes estructures seran diners que es quedaran a Catalunya: els salaris dels nous funcionaris, jutges, policies, investigadors, recaptadors, inspectors i reguladors seran diners que es gastaran a botigues i restaurants catalans i, per tant, tindran impacte macroeconòmic a Catalunya.

A més de l’impacte directe que el dividend fiscal tindrà sobre l’economia catalana, hi ha l’impacte que tindrà sobre el creixement econòmic i el benestar econòmic si (i emfasitzo SI) la Generalitat inverteix bé el dividend: unes millors infraestructures permetrien augmentar la taxa de creixement a mig i llarg termini. Uns impostos més baixos atraurien la inversió estrangera i ajudaria a captar i retenir talent. Un deute més reduït portaria a una millora dels ratings i una disminució de la prima de risc, i per tant, de la despesa que es malversa en interessos. Finalment, els recursos addicionals també possibilitarien una despesa social pròpia d’un estat modern. Tots aquests factors es reforçarien mútuament, creant un cercle virtuós. Això contrasta amb el cercle viciós que comporta el manteniment de la situació actual : més deute, més interessos, menys despesa social i més impostos. En una paraula : el declivi econòmic del nostre país.


Referències

Barro, Robert J. (1974), “Are Government Bonds Net Wealth”, Journal of Political Economy
Castells, A., Barberán, R., Bosch, N., Espasa, M., Rodrigo, F. i Ruíz-Huerta, J. (2000), Las balanzas fiscales de las comunidades autónomas (1991-1996). Análisis de los flujos fiscales de las comunidades autónomas con la Administración central, Ariel Economía-Fundació Carles Pi i Sunyer d’Estudis Autonòmics i Locals, Barcelona.
Conselleria d’Economia i Coneixement, (2012), “Resultat de la Balança Fiscal de Catalunya amb el sector públic central 2006-2009”, Generalitat de Catalunya.
De La Fuente, Ángel (2012), “Cisne Negro o Pollo del Montón”, El Pais. Reproduit per FAES (2012), “El Mito Fiscal: Razones para un Debate”)
De La Fuente, Ángel i Sevi Rodríguez Mora (2012), “Las Cuentas de la Lechera”, El Pais, Setembre 2012.
FAES (2012), “El Mito Fiscal: Razones para un debate”.
Grup de treball per a l’actualització de la balança fiscal de Catalunya (2005), La balança fiscal de Catalunya amb l’Administració central, estudi promogut per la part catalana de la Comissió Mixta de Valoracions Administració de l’Estat-Generalitat de Catalunya.
Grup de treball per a l’actualització de la balança fiscal de Catalunya (2008), Metodologia i càlcul de la balança fiscal de Catalunya amb l’Administració central 2002-2005. “Monografies”. Número 10, Departament Economia i Finances.
Ricardo, David (1820), "Essay on the Funding System" in The Works of David Ricardo. With a Notice of the Life and Writings of the Author, by J.R. McCulloch, London: John Murray, 1888
Zabalza, Antoni (2010) “Comment” a The Political Economy of Inter-Regional Fiscal Flows , editat per Bosch, Espasa i Solé.
Zabalza, Antoni (2012), “Malentendidos del Saldo Fiscal Catalán”, El Pais, 19 Novembre.

Notes

(1) Agraeixo els comentaris, aportacions i suggeriments fets per Pol Antràs, Elsa Artadi, Carles Boix, Núria Bosch, Jordi Galí, Gerard Padró i Miquel, Elisenda Paluzie, i Jaume Ventura.

(2) Una anomalia del sistema fiscal espanyol és que regions riques com Euskadi no mantenen dèficits de la balança fiscal sinó superàvit. Una altra anomalia és que València, que té una renda per sota de la mitja espanyola, a sobre és deficitària.

(3) Hi ha analistes com la professora Maite Vilalta (en declaracions al parlament de Catalunya el 2 de Maig de 2012) o Antoni Zabalza (en article publicat a El Pais el 19 de Novembre de 2012), partits polítics com el PSC (Rocio Martínez Sampere en declaracions al Parlament de Catalunya), C’s (Jordi Canas o Albert Rivera) o PP (Alicia Sánchez Camacho) o periodistes (Josep Maria Ureta a El Periódico) que usen l’estratègia de la confusió tot donant a entendre que hi ha una gran quantitat de mètodes per a calcular la balança fiscal i que cadascú pot agafar el resultat que més li convingui. Fins i tot hi ha algú que diu que el que hauríem de fer és agafar la mitja de totes elles, com si la mitja volgués dir alguna cosa. La realitat, però, és que només hi ha dos mètodes: el monetari i el del benefici i no és veritat que cadascú pot triar el que més li agrada. Cadascun dels mètodes és apropiat per respondre a determinades preguntes i l’analista educat ha de saber quin ha d’emprar segons la pregunta que adreci. Fer la mitja o agafar-se a la que més s’acosta als interessos polítics d’un és intel·lectualment incoherent.

(4) A principis del segle XIX, el Regne Unit lluitava les guerres napoleòniques i el seu rei, George III, es va fer una pregunta important: quina és la millor manera de finançar l’enorme despesa que comporta la guerra, posar impostos o demanar prestat. El rei li va fer aquesta pregunta a un dels millors economistes del país: David Ricardo. La resposta de l’economista va ser, a primera vista, sorprenent: “és equivalent!”, va dir Ricardo, “pujar els impostos per pagar la guerra és equivalent a finançar la guerra amb un dèficit ja què, tard o d’hora, els deutes s’han de pagar i els ingressos que es faran servir per pagar seran impostos. És a dir, els dèficits i el demanar prestat no són diners que venen del cel sinó que, al són diners que, tard o d’hora, els paga el contribuent”. Aquesta afirmació la va fer Ricardo al 1820 i, des de llavors, l’equivalència entre impostos i dèficit és coneguda amb el nom teorema d’equivalència ricardiana, un teorema que va ser ressuscitat per l’economista de Harvard, Robert Barro al 1974 (a un famós article titulat “Are Government Bonds Net Wealth”).

(5) Declaracions al parlament de Catalunya el Maig de 2012.

(6) Pel conjunt del període 1986-2009, aquest número eren 43 cèntims i resulta que, després de les reformes de finançament que hi ha hagut els darrers anys, els diners que no retornen no s’han reduït sinó més aviat al contrari.

(7) Incomprensiblement el Toni Zabalza comet l’error d’analitzar el dèficit del benefici. La justificació que dóna és ben curiosa: diu que “es el método correcto”. Dic que és curiosa perquè correctes ho són els dos i, depenent de la pregunta, s’ha d’usar un o l’altre. La pregunta és quin s’ha de fer servir per analitzar les conseqüències econòmiques de la independència. Incomprensiblement, el Toni Zabalza, que ha estat un gran economista, agafa l’anàlisi del benefici.

(8) L’excepció serien els salaris i despeses fetes a les noves ambaixades, una part important de les quals es quedaria als països estrangers. La magnitud total d’aquesta despesa, però, és molt petita.

Xavier Sala i Martín

Xavier Sala i Martín és el Catedràtic J and M Grossman de Desenvolupament Econòmic de la Universitat de Columbia a Nova York. Va obtenir el seu doctorat (PhD) a la Universitat de Harvard a Massachusetts el 1990. També ha donat classes a les universitats de Yale, Harvard i la UPF de Barcelona. És investigador associat del National Bureau of Economic Research als Estats Units i és l'assessor principal del Centre de Competitivitat Global del Fòrum Econòmic Mundial de Davos, Suïssa. La seva recerca es centra en el creixement i desenvolupament econòmic i la macroeconomia.
Lloc Web: www.salaimartin.com
Tornar al principi
FaLang translation system by Faboba

LECTURES RECOMANADES