Menu

El Dividend Fiscal de la Independència

 

1 Una hipotètica independència de Catalunya tindria un impacte fiscal important perquè els diners que actualment l’administració central de l’estat obté de Catalunya i que mai no retornen a aquesta, no sortirien de Catalunya. Aquests diners que guanyaria Catalunya s’anomenen el “dividend fiscal de la independència”.

2 La balança fiscal mesura la redistribució entre els territoris d’un país, els diners que l’Estat obté d’uns territoris i dóna a uns altres. Malgrat que és cert que les persones i no els territoris paguen impostos, també és obvi que alguns serveis públics com les infraestructures es fan als territoris. Per aquesta raó el càlcul de la balança fiscal és legítim i informatiu.

3 Hi ha dues maneres de calcular la balança fiscal. El mètode del flux monetari assigna les despeses al territori on es gasten. El mètode del benefici, en canvi, assigna les despeses allà on viuen els ciutadans que se’n beneficien.

4 El “dividend fiscal” és el dèficit de la balança calculat pel flux monetari. La balança per flux monetari assigna el salari d’un funcionari que viu a Madrid a la Comunidad Autonoma de Madrid. Això és així perquè el salari d’aquest funcionari té un impacte econòmic als restaurants i les botigues de Madrid. Que aquest funcionari treballi per un Ministerio i per tant “beneficiï” o no als ciutadans d’altres territoris és irrellevant per calcular el “dividend fiscal de la independència”. En cas d’independència, aquests diners es gastarien a Catalunya i tindrien un impacte econòmic positiu a Catalunya. És per això que el “dividend fiscal” és el dèficit de la balança calculat pel flux monetari.

5 La balança fiscal pel mètode del flux monetari es calcula com la diferència entre els impostos que paguen els catalans a l’Administració central menys les despeses que aquesta fa a Catalunya.

6 Part dels diners que el sector públic gasta provenen de crèdits que demana el Govern central, uns crèdits que, lògicament, han de ser retornats tard o d’hora amb els impostos dels ciutadans. Una part d’aquests impostos es cobraran a Catalunya. Tenir en compte aquests deutes és el que s’anomena “neutralitzar” la balança fiscal. Pensar que la balanç fiscal no s’han de neutralitzar és equivalent a pensar que el Govern d’Espanya no pagarà els seus deutes. Com que pagar els deutes no és una opció sinó una obligació, “neutralitzar” la balança no és una opció sinó una obligació.

7 Alguns analistes intenten confondre la gent a base de presentar quatre, sis, vuit o dotzenes de càlculs de la balança fiscal per donar a entendre que aquests càlculs són imprecisos i arbitraris. És cert que, depenent de la pregunta que un faci es pot utilitzar el mètode de benefici o el mètode monetari. Però per a calcular el “dividend fiscal de la independència” només hi ha dues metodologies: la correcta i la incorrecta. La correcta és la monetària i neutralitzada.

8 Si els ciutadans de Catalunya decidissin optar per la independència, Catalunya obtindria un dividend fiscal d’uns 16.000 milions anuals: la totalitat del dèficit fiscal que manté amb Espanya calculat pel mètode del flux monetari.

9 Durant les darreres dècades Catalunya ha mantingut un dèficit de la balança fiscal important i que no sembla que tendeixi a baixar: el 30% dels recursos fiscals aportats pels catalans mai no tornen. Això correspon aproximadament al 8% del PIB cada any, equivalent a 2.250 euros per habitant el 2009. El dèficit acumulat des de 1986 suma 300.000 milions d’euros.

10 El principal responsable del dèficit de la balança fiscal catalana no són els impostos sinó la despesa. És a dir, el problema no és que els catalans paguin una quantitat anormal d’impostos a l’Administració central. El que passa és que aquesta gasta una quantitat anormalment baixa a Catalunya. En part, perquè el model de finançament de la Generalitat és deficient. I en part, per causa de la minúscula inversió pública de l’Estat a Catalunya.

11 Aquesta minúscula inversió, mantinguda a través dels anys, ha fet que Catalunya hagi acabat tenint l’estoc de capital públic relatiu a producte interior brut més petit de l’Estat espanyol.

12 El “dividend fiscal de la independència” seria de 16.000 milions anuals, fins i tot tenint en compte que les estructures d’estat costarien diners. Les professores Bosch i Espasa per una banda i l’economista De la Fuente per una altra calculen que les despeses netes serien d’uns 3.000 milions d’euros. Des del punt de vista de país i d’impacte econòmic, aquestes estructures d’estat serien una despesa que es faria a Catalunya, tot pagant a treballadors catalans que gastarien bona part dels seus salaris en restaurants i botigues catalans. Tot això tindria un impacte positiu directe sobre l’economia catalana. Per tant, per calcular el “dividend fiscal de la independència” per a Catalunya, només hem de mirar el saldo de la balança fiscal i no s’han de descomptar pas els costos de les estructures d’estat.

13 El dividend fiscal per a la Generalitat, per contra, no seria de 16.000 milions sinó de 13.000 milions addicionals cada any ja que hauria de fer front a despeses addicionals de 3.000 milions que s’haurien de restar dels 16.000 milions. Ben usats, aquests diners permetrien evitar retallades, retornar deute, rebaixar impostos o construir infraestructures addicionals.

14 El dividend fiscal obriria la possibilitat de revertir la tendència de declivi de les darreres dècades. Per aconseguir-ho, però, caldria que la Generalitat l’usés de manera eficient i en benefici de la prosperitat econòmica dels catalans. Unes millors infraestructures permetrien augmentar la taxa de creixement a mig i llarg termini. Uns impostos més baixos atraurien la inversió estrangera i ajudaria a captar i retenir talent. Un deute més reduït portaria a una millora dels ratings i una disminució de la prima de risc, i per tant, de la despesa que es malversa en interessos. Finalment, els recursos addicionals també possibilitarien una despesa social pròpia d’un estat modern. Tots aquests factors es reforçarien mútuament, creant un cercle virtuós. Això contrasta amb el cercle viciós que comporta el manteniment de la situació actual : més deute, més interessos, menys despesa social i més impostos. En una paraula : el declivi econòmic del nostre país.

 

Pol Antràs (Doctor pel MIT) Catedràtic de Harvard University
Carles Boix (Doctor per Harvard University) Catedràtic de Princeton University
Jordi Galí (Doctor pel MIT) Investigador Sènior del Centre de Recerca en Economia Internacional
Gerard Padró i Miquel (Doctor pel MIT) Catedràtic de la London School of Economics
Xavier Sala i Martín (Doctor per Harvard University) Catedràtic de Columbia University
Jaume Ventura (Doctor per Harvard University) Investigador Sènior del Centre de Recerca en Economia Internacional

 

Col·lectiu Wilson

Pol Antràs (Ph.D., MIT) Catedràtic de Harvard University
Carles Boix (Ph.D., Harvard) Catedràtic de Princeton University
Jordi Galí (Ph.D., MIT) Investigador Sènior del Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI)
Gerard Padró i Miquel (Ph.D., MIT) Catedràtic de la London School of Economics
Xavier Sala i Martín (Ph.D., Harvard) Catedràtic de Columbia University
Jaume Ventura (Ph.D., Harvard) Investigador Sènior del Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI)

Lloc Web: www.wilson.cat
Tornar al principi
FaLang translation system by Faboba

LECTURES RECOMANADES